dijous, 15 gener de 2015

Nou any2015

Amb un evident retard respecte al calendari oficial, vull desitjar bon any 2015 a tots els que compartiu la passió per l’aquarel·la.

Demano disculpes a qualsevol que tingui la paciència de seguir aquest espai. Més encara als aquarel·listes i simpatitzants que viuen a Catalunya, atés que 2015 és l’any que a la nostra Agrupació li correspón portar la torxa rebuda d'Andalusia, i haurà d’organitzar el XVIII ECWS, simposi europeu previst pel mes de setembre i que ja és motiu de reunions amb la finalitat de perfilar el programa.


No hi ha dubte de que serà tot un èxit a nivell artístic, com també ho han estat les jornades de Còrdova, així com les edicions anteriors, que sempre són una bona ocasió de generar nous alicients per promoure la nostra tècnica dins del panorama artístic.

Vull creure que en aquesta ocasió es podrá conseguir des d'àmbits institucionals i culturals,  que solen ser sempre renuent als ajuts econòmics, una major implicació, donat que aquesta vegada es tracta del ressò d’una entitat catalana amb 150 anys d’història dins dels espais europeus, que avui semblen prioritat urgent pels governants catalans. 

***
Els països i les associacions que donen support a l’ECWS són cada vegada més nombrosos, el que constitueix un element positiu. Per a qualsevol de nosaltres és un honor formar part de les mostres que representaran a qualsevol d’aquests països o associacions.

L’increment de la participació implica crear uns espais expositius cada vegada més grans, així com  optimitzar els que ja són a l’abast. Una forma que ja s'utilitza es la limitació del tamany de les obres, que també s'imposa en les mostres col·lectives de les agrupacions d’àmbit local o nacional.

Del 70x100 de no fa massa temps s’ha passat al 50x70 i, darrerament, al 35x50, cada vegada més estés en alguns plecs de condicions. Es pot pensar el que es vulgui, i especialment que la qualitat d’una aquarel·la no depén del seu tamany, afirmació indiscutible. 

Però també ho és que l’emoció que produeix l’obra d’un cert format és dificil d’obtenir  amb una molt més petita, inclús quan es tracta de grans mestres. 


Marià Fortuny


William Turner

En la meva opinió, quan es troba gairebé el mateix interés al fullejar un catàleg ben editat, com són els de l’ECWS, que al veure les pròpies exposicions de les obres, penso que alguna cosa no funciona be del tot, encara que soc conscient de les raons i motius del problema, singularment  les dificultats afegides al transport d’obres de més envergadura.

Malgrat tot, crec que sempre que sigui possible, els organitzadors han de procurar promoure tamanys més grans, que a tots ens supposen  més dificultats i reptes majors, el que posa a prova les nostres capacitats i ens dóna peu a conseguir obra major, sempre estimulant per fer créixer la nostra tècnica.






"La alacena", de Jesús Lozano Saorín

***
Amb tots els comentaris precedents estic deixant de justificar els llargs temps de silenci d’aquest espai, que ha entrat en una forma d’hibernació com la que practiquen alguns óssos. En certa manera ho és, en previsió d’una remodelació per la primavera, encara que la velocitat  del temps present em diu que probablement arribaré també amb retard. 



I és que aquest any 2015 ja ens ha demostrat des dels primers dies la seva dinàmica, socialment febril, que no és precisament dels colors que més ens agraden als aquarel·listes. Davant d’aquesta realitat  caldrà tenir sempre a punt aigua i pinzells per suavitzar els perfils més durs i l’oscuritat.

dimarts, 14 octubre de 2014

18 ECWS en Córdoba


En primer lloc, he de confessar que aquest estiu ha estat particularment llarg i pobre en resultats pràctics, en especial des del punt de vista pictòric, i això ha tingut el seu reflexe en la llarga pausa d’aquest blog.

Tinc la sensació d’haver perdut massa  temps en les coses convencionals i en automatismes addictius al voltant dels dispositius amb pantalla, seguint amb preocupació tantes i tantes informacions, a quina més negativa. No es pot més que acepatar-ho esportivament, recordant que som fràgils per naturalesa, no robots ni autòmates, que sempre es comporten amb regularitat i absoluta previsibilitat.

És per això que ha estat una experiència lliberadora la participació activa en el 17 ECWS, que ha organitzat l’Agrupación de Acuarelistas de Andalucía, amb ocasió d’haver celebrat els seus vint-i-cinc anys com associació.

El Symposium ha tingut lloc entre els dies 7 i 12 d’octubre a la ciutat de Córdoba, que per un temps ha esdevingut capital europea de l’aquarel.la.

Dos jornades previes al symposium s’han dedicat a tallers pràctics monogràfics, un d’ells sobre la fabricació pròpia del colors, a càrrec de Mikel Algarate Heredia, un altre sobre paisatge urbà, dirigit per Nicolás Angulo Otíñar, i un tercer referent al tractament de la llum mediterrània, que ha estat dictat per Camilo Húescar. Tots ells són artistes de llarga trajectòria i gran nivel pictòric i professional.

Durant tot el matí del dia 9 d'octubre ens van convidar a donar una llarga patejada pels racons més emblemàtics de la ciutat, amb el professor Luis Recio Mateo, una autoritat en el camp de l’investigació històrica i arqueològica, que ha escrit uns quants llibres, el més recent dels quals es titula "Córdoba, capital de la interculturalidad", i que viu intensament tot allò que explica, sovint amb la sonoritat gutural característica del llenguatge àrab.









La inauguració oficial ha tingut lloc en la casa natal del nostre clàssic Luis Góngora, que  ha acollit l’àmplia exposició, unes 150 obres que provenen d’onze paisos europeus, distribuits en 13 Associacions, de les quals la més recent és la alemana. 


Per proximitat i pertenença a l’AA de Catalunya, reprodueixo l’obra d'alguns companys d’associació, a les que s’han afegit les de l’AA Valencians, de la que també soc soci.

Encarna Boada

Francesc Bueno

Juana Céspedes

Anet Duncan 

Josep A. Espinosa

Teresa Jordà Vitó

Elisa Lladó

Laurentino Martí

María Navarro

Rosa Permanyer

Jaume Tarín

Juan Albandea

Manuel Escuín

José Fco. Rams

Salvador Rodríguez-Bronchú

La jornada del 10 d’octubre ha estat dedicada a la visita a la població de Priego, molt interessant des del punt de vista històric i fortament vinculada a l’art i, més específicament, al món de l’aquarel.la, gràcies a la Fundació Lozano Sidro i al dinamisme de la secció cultural municipal,  que dirigeix el Sr. Miguel Forcada. En l’edifici Reales Carnicerías es va visitar una col.lecció de vint-i-tres aquarel.les, fruit de premis i de la participació  docent d’artistes de tot l’estat, entre els que destaquen J. Ureña, J. Martinez-Lozano, Cesc Farré,  J. Marticorena,F. Casado de lucas, J. Sanfelices, F.J. Castro, etc.






Entre sol i pluja, un nombrós grup vam pintar alguns temes del natural. Els dos seguents són els meus, que necessiten algunes pinzellades més per considerar-se definitius, encara que moltes vegades mantenen la seva gràcia inacabats.



Durant tot el matí del dia 11 d’octubre, uns vuitanta aquarel·listes ens vam inscriure per participar en el Concurs  pictóric “Córdoba, vista por los artistas”, entre els que es van repartir premis, un dels quals vaig tenir l’honor de rebre. Pel repartiment dels premis es va aprofitar el sopar de cloenda, dintre dels salons del “Real Círculo de la Amistad”, seguit dels preceptius discursos i un senzill homenatge a José Ysmer per part del President de AEDA, D. Ricardo de Arce. El dinamisme de Elías J. Cañas Otero, President de la Agrupación de Andalucía que organitzava els actes, per moments semblava tenir el do de l’ubicuitat, i va merèixer el fort aplaudiment del públic, poc avans de presentar a Josep A. Espinosa, el President de l’AAC, entitat responsable de coordinar el proper 18 ECWS a Llançà –Girona- entre els dies 15 i 20 de septiembre de 2015.


El final de festa el va protagonitzar el temps, una forta tormenta amb calamarsa, que va obligar a utilitzar els paraigues a les pròpies taules.


Algunes de les obres són les seguents, encara que no poso noms a fi d’evitar errors. Jo em vaig decidir per la façana de l’esglèsia de Sant Pau, situada davant mateix de l’Ajuntament. 







Mentre pintava l'aquarel·la, el meu cap anava escrivint el seu discurs:

"El viejo acuarelista llegó a Córdoba con el corazón dolorido y cansado, entre rumores de ébola, conflictos jamás resueltos, el obsesivo acento en las diferencias y la confusión en lo esencial. En el transcurso de la visita guiada, añoró a Platón y a Séneca, a Averroes y a Maimónides, a Pablo de Tarso y a Jesús de Nazaret.

El sabor del jamón, del aceite y el vino de la tierra nublaron su mente durante algún momento.  

Pero aquella mañana, contemplando la hermosa fachada, volvió a sentirse joven, casi niño. Al acabar su trabajo, vertió con cuidado el agua sobrante en la pequeña zona ajardinada, mientras formulaba un íntimo deseo: que las rosas y los claveles morunos puedan seguir floreciendo siempre en paz y libertad."  

Agraeixo al 18 ECWS l'oportunitat d'haver-me despertat d'un malson.



dijous, 10 juliol de 2014

Adéu a l'amic Viçens B. Ballestar

 
   
La meva relació amb Viçens Ballestar sempre va ser plena de cordialitat. No recordo haver tingut mai necessitat de discutir amb ell en termes desagradables, encara que de vegades es podien percebre els problemes que hi havien al seu voltant, especialment els relacionats a l’activitat de la pròpia Agrupació d’Aquarel·listes, que ell va presidir després d'un president tan personal i carismàtic com ho era Pepe Martinez Lozano, que li havia posat ben alt el llistó.
La seva mateixa aparença ja mostrava la seva simpatía i el seu carácter acollidor, més disposat a la fruició vital que a les preocupacions massa filosòfiques, el que en certa forma em recordava els hàbits de la gent de la meva terra llevantina, de la que com a mínim portava el seu nom, Viçens.
Haver tingut, conjuntament amb el professor Martín Antón, com alumnes d'aquarel·la a dos fills meus,  Gerard i Clara, ens va apropar més des del punt de vista personal. Gairebé sempre que ens veiem em recordava la capacitat artística de tots dos, especialment la d’en Gerard, encara que comprenia bé que la seva dedicació a la Cardiologia l’hagués apartat del món de l’aquarel·la.

No cal dir que en l'àmbit artístic en Ballestar era un tot terreny, un  professional com la copa d’un pi. Ell dominava totes les tècniques pictòriques, sempre basat en un profund coneixement i la sàvia utilització del dibuix, un element clau per qualsevol tipus d’art. 
 

Algunes vegades m’havia confessat la decepció que sentía al veure el poc interés que pel dibuix mostraven tantes persones que s’iniciaven en la pràctica aquarel·lística, justament un àmbit on és tan particularment necessari el control i domini del dibuix.

La seva faceta com a il·lustrador ha estat tan àmplia que en els darrers anys ha justificat diversos homenatges, tant a nivell individual com col·lectiu, junt amb reconeguts artistes del camp de la il·lustració.
 


Els seus coneixements de l’anatomia, tant la humana com la dels animals,  li han  permés donar lliçons de pintura animal, pràcticament com si es tractés d’un autèntic animalier, però sempre deixant les seves personals patchades, el seu vigor i caràcter. Per a ell un Parc com el Zoològic de Barcelona va ser una escola d’art a l’aire lliure. Una llarga col·lecció de llibres de l'Editorial Parramón han donat la volta al món ambs els seus treballs .


Potser alguns no ho coneixen prou, però Ballestar també va ser en alguns moments una de les firmes més frequents en els cartells taurins, arréu de tot el país. I és que ell coneixia bé tant l’arquitectura en moviment dels braus com els del capot i la muleta o del torero.

Una formació tan variada i consistent li permetía enfrontar-se amb seguretat a qualsevol tema, tant les natures mortes com els verts de les montanyes, els paissatges nevats, els solcs dels camps de cultiu, les vores de riu, els núvols i el mar, del que ha deixat memorables imatges d’aiguës i roques dels trams més propers de la Costa Brava. 








La seva passió per la pintura el va transformar amb un col·leccionista de llibres d’Art, dels que disposava una extensa biblioteca d’inestimable valor, una de les seves preocupacions dels darrers anys.

Amb tot aquest bagatge, és fàcil d’imaginar que disposava de tot el que és necessari per a ser un gran professor i així ho ha demostrat al llarg de tants anys de recolzament als socis, de dirigir tants cursos de figura i paisatge a la seu de l’Agrupació dels Aquarel·listes de Catalunya, on sempre es trobava com a casa.




No cal dir que la seva mort supposarà una notable pèrdua per a tots els seus alumnes, que en realitat sóm tots els fidels practicants d’aquesta tècnica.