dijous, 27 març de 2014

La dispersió mental

La manca d’atenció, una certa dispersió mental és un problema prou frequent en els infants i adolescents. Fins fa ben pocs anys era considerat el tret més característic per posar-li a un nen l’etiqueta d’hiperactiu, juntament amb la dificultad de mantenir-se quiet. Avui en dia sembla que és un problema en augment degut a l'ampla varietat de gadgets electrònics que posem davant d’ells, de vegades de forma simultània, com podreu confirmar els que teniu aprop nens petits –gairebé bebés- i ens sorprenem del seu comportament amb les pantalles tàctils de telèfons, tablets i ordinadors.

Confesso que sóc procliu a certa dispersió mental, i això accentua la sensació d’ineficiència que s’instala dins nostre al anar acumulant anys, com ja m’advertien repetidament alguns familiars que ja havien sofert l’efecte en si mateixos.

Per aquest motiu, em deixo a mig fer coses que potser he començat amb moltes ganes. En gran part es deu a l’ampla varietat de coses per les quals m’interesso, el que confirma la realitat de la dita popular “quien mucho abarca poco aprieta”.

És cert també que no tot són circumstàncies internes les que em provoquen certa desídia o alguna mena de desmotivació, desil·lusió, decepció, inclús preocupació, perque hi ha molts problemes al nostre entorn. Davant el que és inevitable no cap altra actitud que l’aceptació més o menys resignada. Davant d’altres previsions que apareixen a l’horitzò caldrà desitjar s’utilitzi la màxima responsabilitat per part de tothom.

***
El passat novembre vaig deixar pendent d’acabar una aquarel·la de 112x56 cm, composició de codonys penjats del seu arbre, en la que hi havia plantejat una dificultat afegida, la verticalitat. La setmana passada m'he decidit a acabar-la, tal com es pot veure, a falta d’uns últims traços decidits, a fi que el codonyer quedi ben plantat en el propi paper.


D’altra banda, uns quants contratemps familiars m’han posat altra vegada en contacte amb la medicina i els hospitals, ambients prou coneguts per la meva dedicació prèvia. Justament això ha estat el motiu de realitzar les dos aquarel·les que segueixen, la façana de l’Hospital Clínic, on vaig estudiar, i  la de l’Hospital de Sant Pau, on vaig fer l’especialitat.




Precisament en aquest últim s'han fet unes Jornades de portes obertes amb una Exposició de l’Arquitectura modernista de l’Hospital de Sant Pau, que com molts ja sabeu és obra de Domènec i Montaner, el mateix arquitecte de l'emblemàtic Palau de la Música, que també he tingut ocasió de pintar des d’angles diferents. 





***

divendres, 21 febrer de 2014

JORNADES D'AQUAREL·LA DE PRIEGO


Per una sequència de fets de la que encara desconec alguns detalls, he estat convidat a participar en les XVIII Jornades d’Aquarel·la que com cada primavera tenen lloc a Priego, que son organitzades per la regidoria de Cultura i el Patronat “Adolfo Lozano Sidro” que porta el nom d’aquest conegut artista de la població cordobesa.


Ha estat una grata sorpresa, també un honor,  poder formar part de la llista d’aquarel·listes convidats en les passades edicions, en la que han participat artistes com J. Martinez-Lozano, Justo Sanfelices, Aurora Charlo, Cesc Farré, Joaquin Ureña, Rafael Vergel entre altres.


Serà tot un repte per una persona com jo, acostumat a dur a terme la meva activitat pictòrica en la tranquilitat que donen els espais familiars o en els ambients de silenci i respecte com són els Cercles Artístics, on es procura no interferir en les activitats dels que són més aprop.

Posar-se, en canvi, just en el centre de les mirades d’altres aquarel·listes que probablement s’han inscrit per compartir coneixements, amb l’obligació afegida d’haver de parlar de les pròpies experiències, tractant d’explicar la teva forma d’entendre l’aquarel·la, será una tensió suplementària a la que ja és prou específica d’aquesta tècnica.

Espero deixar prou clar des de l’inici que el que pugui mostrar no serà més que una altra forma d’expresar-se, que mai ha de ser vinculant, perque mai no és l’única ni la millor. Aquest pot ser un plantejament útil per treure’m de sobre certa pressió.

Més compromés será si en algun moment s'em demana alguna actitud correctora d’obres fetes per altres companys que potser ja porten anys d’aprenentatge. Espero que no sigui gaire necessari i si arriba el cas, procuraré més aviat obrir pistes que treure il·lusions.

Estic ben segur que l’experiència, com totes les que suposen intercanvis entre distintes formes de fer, será positiva.

Com que no és previsible cap novetat tècnica d’interés, donat que la meva posició ha estat sempre més aviat conservadora, més prop de l’ortodòxia que de la innovació o de qualsevol trangressió, potser caldrà proposar una mena de fusió entre passat i futur.

Suggerir l’oportunitat d’afegir alguns dels nous recursos tècnics, cada vegada més utilitzats per tothom, a les formes ben organitzades i estructurades des del punt de vista compositiu o tonal, pot contribuir a donar més consistència a les nostres noves aquarel·les.

Perque si bé es mira, tots els estils que cultivem cadascú de nosaltres no deixen de ser fruits d’una personal barreja prèvia, a partir dels ingredients que hem anat observant dins de les obres d'altres artistes que ens han precedit en el temps. Això sí, cal fer-ho amb un cert rigor, aprofondir el que sigui necessari per intentar no caure en un fàcil compromís o en un formal eclecticisme massa convencional. 



Les jornades coincidiran amb el diumenge de Rams, començament de la Semana Santa, que sembla molt atractiva en aquesta població de Priego, com a tants altres punts de la geografia andalusa. 

dimecres, 5 febrer de 2014

Mostra Internacional d'Hivern


Des de fa uns quants dies té lloc a la seu dels aquarel·listes de Catalunya la II Mostra Internacional d’Hivern, una convocatòria que acull alguns noms de rellevància artística més enllà de les nostres fronteres, junt a una nombrosa representació de la pròpia Agrupació, els socis que són actualment els més dinàmics protagonistes de les activitats de la institució.

He tingut la sort de visitar-la, uns dies després de la inauguració, acompanyat per un colega de la meva profesió i bon amant de l’Art, que no havia estat mai en aquest espai, que l’ha deixat bocabadat al veure la quantitat i qualitat de les obres penjades,  i molt especialment les que corresponen al fons patrimonial de l’Entitat, constituït per peçes de coneguts artistes que any rera any escriuen la història de la aquarel·la a Catalunya.

  

La coincidència amb una sessió pictórica col·lectiva, que en aquesta ocasió estava dirigida per Joan Coch, un notable i actiu col·laborador d’aquesta nova temporada, ens va permetre comentar el bon nivell aquarel·listic dels participants, que estaven tots ells pintant una magnífica panorámica barcelonina, en la que sobresurten les punxes de la catedral, un tema que li era ben grat a Manel Plana.

 
  
Aprofitant que el President de l’Agrupació, J.A. Espinosa de los Monteros i el meu amic estaven xerrant, intercanviant les seves opinions al respecte de l’aquarel·la, vaig veure amb detall l'exposició, de la que es mostren diverses imatges, encara que alguna d’elles són d’insuficient qualitat fotográfica, per la que demano disculpes (els vidres!).

 
Ahmet Ogras

 
 
Cinta Agell

 
 
Gemma Goday

 
 
Gregori Byrne


 
Higuera
 

 
J.A. Sandoval
 

 
Joan Coch

 
Keiko Tanabe
 

 
María Gallego

 
Montse Carreras

 
Palmira Bea

 
Rosa Permanyer
 

 
Teresa Jordà

 
Veient les obres i llegint el llistat complet de l’exposició, em vaig adonar una vegada més del pas del temps, l’inevitable pas del temps, la silent substitució dels noms habituals fins ahir mateix per altres nous que encara no permeten oblidar del tot tantes absències.

Recuperat de l’agridolç sentiment inicial d’enyorança, caldrà com sempre mirar de front al futur, el que cadascú a la seva personal manera va construint dia a dia. En qualsevol àmbit el recanvi generacional és sempre necessari. Caldran nous braços per portar noves torxes, recolzant sempre l’esforç dels que marquen el ritme de les activitats de les agrupacions, que tractaran sempre de ser constructius, dinamitzadors i seriosos.

Després de sortir de l’exposició, el meu amic es queixava amb certa crispació perque era incapaç d'entendre com era possible que una agrupació amb la trajectòria de l’A.A.C., que és la segona més antiga de tot l’àmbit europeu, no tingués el reconeixement explícit com a entitat cultural d’especial interés, amb el consegüent recolzament, també econòmic, que això suposaria en qualsevol societat moderna i civilitzada, a fi de garantir la pervivència al llarg del temps. Comparteixo plenament els seus arguments.

Personalment no sóc partidari de la subvenció com a sistema, perque això sol provocar dependències excessives, que no sempre són sanes. Però això no vol dir que la sostenibilitat d’institucions com de la que parlem, entitat sense ànim de lucre, hagi de passar necessàriament per l’organització d’exposicions com aquesta Mostra, amb una quota de participació poc proporcionada a l’interés personal de la major part dels socis-artistes. Alguna cosa no acaba de funcionar prou bé en aquests àmbits. Caldrà demanar més  seny. 

diumenge, 12 gener de 2014

Motius d'exclusió?


A propòsit de l’exclusió d’unes obres presentades a un certamen d’aquarel·la, han demanat la meva opinió sobre aquest tema.

Com tots vosaltres sabeu, l’Aquarel·la sempre ha estat una tècnica ben exigent en tot allò que té a veure amb  l’ortodòxia, posicions que han estat garantides per les pròpies Associacions oficials.

Sempre ha estat una tècnica minoritaria i en la que ha predominat el llenguatge realista o com a màxim impressionista, així com els formats petits, generalment al haver estat considerades les seves obres com ràpits apunts fets al natural per intentar captar instants puntuals o amb la idea de servir com a esboços per unes obres que més tard serien realitzades amb pintura a l’oli o d’altres tècniques mixtes.

La tensió mantinguda al llarg del temps pels aquarel·listes més atrevits han servit,entre altres coses, per trencar antics hàbits i donar-li l’oportunitat de ser tractada com un procediment artístic major. Aquesta voluntat es confirma plenament quan aquarel·les d’alguns artistes són les guanyadores de concursos oberts a tot tipus de técnica, un fet del que tots coneixeu casos concrets.

Gràcies a aquesta lluita silent es pot dir que en l’actualitat l’aquarel·la té un reconeixement que no tenia en temps no massa llunyans, un motiu d’agraïment a tots aquells artistes que ho han fet possible.

Per aconseguir-ho era del tot punt necessària alguna transgressió de les normes. És evident que d’una forma tímida a l’inici però cada vegada amb més decisió, hem anat modernitzant el nostre  llenguatge pictòric i això es veu nítidament a les succesives mostres col·lectives del nostre pais.  Amb aquesta intenció hem anat incorporant l’estètica propia dels moviments del segle passat, amb un ús cada cop més frequent de les formes planes i de les textures, amb una pèrdua d’estima per la representació del volum, que sol anar sempre lligada a la preocupació pels efectes lumínics.

La realització d’obres de gran format ha estat un altre punt important d’aquesta lliberació. Encara que des d’un punt de vista teòric no sigui rellevant, sí que ho és des del punt de vista pràctic, perque una aquarel·la de majors dimensions demana més atenció a l’observador que una de tamany petit o convencional.

L’agressió voluntària del suport constitueix un element més de l’avanç produït, de caràcter qualitatiu, que dóna un suplement de vigor i juventut a l’obra, especialmente si és justificat, si és sentit per l’artista.

L’adició de collages, com poden ser diversos tipus de papers, previament aquarel·lats o no, afegeix cos a l’aquarel·la, si be la pot posar en risc de perdre una part de la transparència que és qualitat essencial de la tècnica.

He deixat per el final l’ús de pigments opacs o materials no solubles en aigua, que poden tenir l’avantatge de donar un suplement de consistència a un conjunt d’obres. És en aquests casos on hi veig el major obstacle, una dificultat amb la que no es pot transigir.

Si són aceptables alguns punts o traços de pigment o material dens, també algun fragment cobert per collages més o menys opacs, amb la sana intenció de reforçar la resta del quadre, si aquestes zones ocupen una porció sustancialment gran, majoritària dins de la superficie pintada, crec que no pot ser aceptada com aquarel·la, amb el dret i l’obligació de rebutjar-la quan es parla d’un concurs específicament aquarel·listic. Justament per tractar d'assegurar la continuitat de la pròpia tècnica.

Dins del món de l’aquarel·la tot es pot discutir menys la transparència.

Soc totalment partidari de la máxima llibertat en la pràctica de qualsevol tècnica artística, també de l'aquarel·la, encara que no hagi fet mai ús de molts de tants nous recursos. En el meu cas es tracta senzillament d'una questió de principis personals, que no exigiria a ningú que vulgui iniciar-se en la pràctica d'aquesta antiga tècnica.

***
Com vaig comentar a l'últim post, adjunto unes imatges d'aquarel·les fetes els últims mesos:


 





Aquesta última aquarel·la, Bicicletes de tardor, de 64x100 cm, ha estat guanyadora del Premi Internacional d'Aquarel·la Puig Roda, fet en homenatge d'aquest reconegut artista, que històricament ha estat vinculat a la ciutat de Vinaròs, autor d'aquestes dos aquarel·les que tanquen el post.






diumenge, 22 desembre de 2013

Bon Nadal !


Tota una llarga sequència de petits esdeveniments diaris ens ocupen cada instant de la nostra vida i ens mantenen distrets fins al punt d’oblidar, de vegades, coses també importants.
Per exemple, totes aquestes màquines informàtiques que hem convertit en eines del tot imprescindibles, juntament amb una inacabable varietat de gadgets telefònics i la llista d’entreteniments que ens enganxen a qualsevol pantalla plana, suposen un consum de temps com mai podriem haver imaginat, sempre desproporcionat a les necessitats reals d’una activitat humana autènticament enriquidora. És un desgavell monumental.
Tinc la convicció que no ha estat una cosa imprevisible, més aviat al contrari, absolutament buscada per interessos concrets, que en primer lloc són econòmics, l’adicció al consum de les pròpies màquines –sempre en vies d’obsolescència- i a tots els continguts que ens proposen. Però que no són els únics ni potser els més importants, com ho és crear una àmplia varietat d’hàbits que ens fan caure en paranys ben coneguts: l’aparença de la comunicació i de la informació.
És cert que les eines permeten un intercanvi immediat de paraules i d’imatges. Però també ho és que la sensació de solitud no minva proporcionalment. Es fa del tot necessària una cultura que ens permeti l’ús correcte d’aquestes tecnologies, per treure el màxim profit i patir els mínims inconvenients. Referent a la informació es diu de vegades que la sobreinformació és la nova cara de la desinformació, i en molts aspectes és cert. Resulta gairebé impossible un mínim control sobre la catarata de notícies i opinions que rebem per tot tipus de mitjans de comunicació. Amb un risc afegit, com és convertir-ho tot en irrelevant, quan ja tot passa a ser material d’un sol ús, disposat a ser consumit en la flama de la rabiosa actualitat, encara que es tracti de coses amb greus repercusions, que ens deurien permetre un cert temps de reflexió.
En mig de totes aquestes ocupacions, el ressò de tants comentaris com ens arriben i els fets que tots constatem relatius a tants problemes concrets i dolorosos com els que ens envolten, amb diversa intensitat segons les circunstàncies personals.
Per això és d’agrair que una vegada a l’any, quan ja s’acosta el seu final, les festes de Nadal ens recordin la necessitat de compartir els desitjos més autèntics dels nostres cors, com són la pau, o un grau suficient de benestar per a tothom.  Això ho expressem de formes diferents d’acord amb les pròpies conviccions, des de posicions d’amistat i fraternitat, sociabilitat i solidaritat, o la celebració del neixement a Betlem d’un nen diví que canviaria la història de la Humanitat.  
***
És el missatge d’aquest post, dedicat a tots els que teniu l’amabilitat de visitar aquest espai, on habitualment es parla d’aquarel·la, encara que no sempre es faci amb el rigor que caldria, però sempre amb sinceritat i respecte. Deixaré per al proper post la publicació d’algunes aquarel·les d’aquest any.

dilluns, 25 novembre de 2013

101 Mostra de l'ACC



 



S’acaba d’inaugurar la mostra ordinària col·lectiva anual de l’AAC, l’exposició més clàssica del nostre col·lectiu, que serà la nº 101, que es pot visitar fins el 5 de decembre a l’espai municipal Pere Pruna.
Com a novetat, aquest any s’han exposat separadament les obres dels artistes amb possessió de medalla d’Or, que són els que participen fora de concurs, tot i que es troben a faltar molts, encara que ho digui un dels que han estat absents.



He pogut veure l’exposició amb tranquilitat i es mostren algunes imatges, de no massa qualitat degut al reflexes provocats per una il·luminació francament millorable.
En aquesta ocasió han estat mereixedores de mencions d’honor Cinta F. Agell, Rosa Viñas i M.Teresa Oquendo, amb unes obres ben diverses, totes elles interessants.




Una altra dona, Elisa Lladò, ha estat la guanyadora de la Medalla d’Or amb una composició vegetal que esdevé d'aparença textural.

Enguany la Medalla de l’Agrupació, la de Plata, la més clàssica dins de la institució, s’ha donat a un muntatge tridimensional, un paper d'aquarel·la de gran format, plegat e introduït oportunament dintre d’un prisma quadrangular de metacrilat, una atrevida proposta d’impactant resultat de l’actual President de l’ACC, Josep A. Espinosa, que així ens ha demostrat una inquietut  i dinamisme propi de la seva joventut. 
 
A tots ells les meves felicitacions. Com també per a la resta de participants, amb unes obres on es poden veure com progressen uns, com es consoliden altres. 
 
 
 
 
 
Per respecte a la realitat objetiva, no es pot passar per alt la manifesta tendència innovadora, que s’observa amb l’utilització de recursos tècnics fins fa ben poc  completament minoritaris entre els socis de l’agrupació, i que ara són practicats per  molts companys.
 

 
Quan es contempla la visible predilecció pels recursos que tenen com a protagonista al suport, no resulta difícil veure la influència d’una artista amb forta personalitat, com és Teresa Jordà Vitó, de la que es mostra un fragment de l’obra que ha presentat en aquesta ocasió. Haurà estat un reconeixement ben merescut.