dijous, 10 juliol de 2014

Adéu a l'amic Viçens B. Ballestar

 
   
La meva relació amb Viçens Ballestar sempre va ser plena de cordialitat. No recordo haver tingut mai necessitat de discutir amb ell en termes desagradables, encara que de vegades es podien percebre els problemes que hi havien al seu voltant, especialment els relacionats a l’activitat de la pròpia Agrupació d’Aquarel·listes, que ell va presidir després d'un president tan personal i carismàtic com ho era Pepe Martinez Lozano, que li havia posat ben alt el llistó.
La seva mateixa aparença ja mostrava la seva simpatía i el seu carácter acollidor, més disposat a la fruició vital que a les preocupacions massa filosòfiques, el que en certa forma em recordava els hàbits de la gent de la meva terra llevantina, de la que com a mínim portava el seu nom, Viçens.
Haver tingut, conjuntament amb el professor Martín Antón, com alumnes d'aquarel·la a dos fills meus,  Gerard i Clara, ens va apropar més des del punt de vista personal. Gairebé sempre que ens veiem em recordava la capacitat artística de tots dos, especialment la d’en Gerard, encara que comprenia bé que la seva dedicació a la Cardiologia l’hagués apartat del món de l’aquarel·la.

No cal dir que en l'àmbit artístic en Ballestar era un tot terreny, un  professional com la copa d’un pi. Ell dominava totes les tècniques pictòriques, sempre basat en un profund coneixement i la sàvia utilització del dibuix, un element clau per qualsevol tipus d’art. 
 

Algunes vegades m’havia confessat la decepció que sentía al veure el poc interés que pel dibuix mostraven tantes persones que s’iniciaven en la pràctica aquarel·lística, justament un àmbit on és tan particularment necessari el control i domini del dibuix.

La seva faceta com a il·lustrador ha estat tan àmplia que en els darrers anys ha justificat diversos homenatges, tant a nivell individual com col·lectiu, junt amb reconeguts artistes del camp de la il·lustració.
 


Els seus coneixements de l’anatomia, tant la humana com la dels animals,  li han  permés donar lliçons de pintura animal, pràcticament com si es tractés d’un autèntic animalier, però sempre deixant les seves personals patchades, el seu vigor i caràcter. Per a ell un Parc com el Zoològic de Barcelona va ser una escola d’art a l’aire lliure. Una llarga col·lecció de llibres de l'Editorial Parramón han donat la volta al món ambs els seus treballs .


Potser alguns no ho coneixen prou, però Ballestar també va ser en alguns moments una de les firmes més frequents en els cartells taurins, arréu de tot el país. I és que ell coneixia bé tant l’arquitectura en moviment dels braus com els del capot i la muleta o del torero.

Una formació tan variada i consistent li permetía enfrontar-se amb seguretat a qualsevol tema, tant les natures mortes com els verts de les montanyes, els paissatges nevats, els solcs dels camps de cultiu, les vores de riu, els núvols i el mar, del que ha deixat memorables imatges d’aiguës i roques dels trams més propers de la Costa Brava. 








La seva passió per la pintura el va transformar amb un col·leccionista de llibres d’Art, dels que disposava una extensa biblioteca d’inestimable valor, una de les seves preocupacions dels darrers anys.

Amb tot aquest bagatge, és fàcil d’imaginar que disposava de tot el que és necessari per a ser un gran professor i així ho ha demostrat al llarg de tants anys de recolzament als socis, de dirigir tants cursos de figura i paisatge a la seu de l’Agrupació dels Aquarel·listes de Catalunya, on sempre es trobava com a casa.




No cal dir que la seva mort supposarà una notable pèrdua per a tots els seus alumnes, que en realitat sóm tots els fidels practicants d’aquesta tècnica.

diumenge, 8 juny de 2014

El mes de Juny


Ja som a juny, que des del punt de vista climatològic no hi ha cap dubte que és un dels mesos més bonics i agradables de l’any. Tota la naturalesa vivent ja ha esclatat amb tota la força que li han permés les plutges d’abril i el sol de maig, utilitzant les paraules del poeta. Plutges sempre variables cada any i en cada zona geogràfica, gairebé sempre insuficients pels que viuen de l’agricultura. Al nostre país, aquesta primavera són el llevant i el sudest les zones que sofreixen més greu dèficit de pluja.

Tal i com passa a tots els parcs de les ciutats, quan arriba juny els arbres es veuen més verts i frondosos que mai, amagant entre les seves branques un gros exèrcit d’ocells que cada matí anuncia el nou dia enmig d’un fort soroll. Com cada any, els dies s'allargen de forma continua, accentuada pel canvi d’horari, que ens fa més llarga la tarda i ens transmet una sensació de benestar, activitat i alegria, que sempre resulta estimulant. Fins i tot quan ens sentim tocats per qualsevol dels problemes que ens envolten, que no són pocs malhauradament, i dels que prefereixo no parlar amb l'objectiu de reduïr el seu pes.

Juny també és, per sort o per desgràcia, el més dels exàmens finals de curs pels estudiants, als que any rera any, acaben deixant una marca interior. 

Jo mateix, a la meva edat encara la sento, de forma que he viscut com un treball de fi de curs la realització d’una aquarel·la de gran format, 150x100 cm. amb un motiu prou delicat: una romeria popular tradicional que enguany recorda els seus 375 anys d’existència.

Es tracta d’una més de les nombroses celebracions religioses del nostre país, que en aquest cas te lloc a la població de Cabanes, provincia de Castelló. És com una mena de romiatge, processò mariana que es fa cada any per maig entre l’esglèsia parroquial i un ermitori molt conegut, el de les Santes Àgueda i Llúcia, situat dins del seu terme municipal i que és part d’un bell paratge protegit, el Desert de les Palmes, que arriba fins Benicàssim i Castelló.

El destí d’aquesta aquarel·la era una capella adosada a la nau central de la pròpia esglèsia, que ja estava decorada amb unes armòniques pintures de l'artista Traver Calzada, un gran pintor i esculptor de la mateixa província, de les que es mostra una part.



Va ser una proposta de Mn. Albert Ventura, el pàrroc de Cabanes, un home d’esprit inquiet i amant de l’art, que per cada poble que passa sempre acaba deixant la seva pròpia petjada en forma de millores arquitectòniques i/o artístiques. Ens coneixem des de finals dels 90, quan ell estava destinat com a parroc de Costur, el meu poble, on va reformar la petita esglèsia parròquial, incorporant algunes magnifiques talles de fusta de Toni Bartoll i diverses pintures d’artistes nascuts al poble com Jean Vilar i jo mateix, així com d’altres vinculats per diferents motius, com Vidal-Serrulla, Ripollés, Sebastià Planchadell pare i fill, a les que s’han afegit després talles de Fernando Ramírez i Víctor Fortanet,  i l’esmalt de Montse Aguasca.

Per portar a bon terme l’encàrrec em vaig trobar d’entrada amb les dificultats pròpies del gros tamany, metre i mig d’alçada. En segón lloc, una imatge de partida que era una senzilla foto de 7x10 cm, ben escollida  pel que fa a composició, però de caire familiar, amb ben poc detall. En tercer lloc, la conveniència de certa ambigüetat amb les fisonomies de les figures reproduides. 



D’altra banda calia situar en primer plà la bandera, que és d’una mida considerable. Potser el més difícil de resoldre era la presència d’un desnivell en algunes  imatges adicionals que vaig obtenir per mig d’Internet, dificultat que em va obligar a prendre uns apunts per guanyar en realisme i verosimilitut.



 

Com podreu suposar, les característiques de la propia composició fa molt difícil treballar amb un mínim de llibertat de pinzellada, que sempre ens fa més agradable la realització de l’obra, especialment per els que no som massa partidaris del detallisme. El resultat final ha estat el que es mostra a continuació, que es va inaugurar el propassat 18 de maig amb la presència del bisbe de Segorb-Castelló, Mons. Casimiro López, amb uns fragments complementaris. 




  





***
Com a anècdota final dos fragments de la mateixa obra, on es pot veure la modificació de la figura que porta la bandera, substituïda per una persona més jove. Això vol dir que va ser possible, tot i haver estat pintada amb aquarel·la, des de sempre considerada irreversible. En aquest cas concret el paper utilitzat és Arches de 650 grams, que resisteix perfectament els retocs i el rentat.


 

***

dissabte, 10 maig de 2014

Després de Priego


Tal com ja vaig comentar en un dels últims posts, he tingut l’ocasió de participar en unes Jornades d’Aquarel·la a Priego, de Còrdoba, en qualitat d’artista convidat, una experiència que he viscut per primera vegada.

Com sempre sol passar en aquests tipus d’events, el recolzament per part del organitzadors ha estat total i plé d’amabilitat,  encarnada en la persona de Miguel Forcada Serrano, que dirigeix la Secció de Cultura de l'Ajuntament, així com del mateix Elias J. Cañas, actiu President de l’Agrupación de Acuarelistas de Andalucia, a qui vaig tenir l’ocasió de saludar i agraïr-li la seva presència a l’acte de presentació de les Jornades.


El grup d’inscrits eren trenta persones, en tot moment interessades per el que portavem entre mans, sempre des del seu punt de partida personal. Cal dir que com ja sól ser habitual en les trobades i mostres col·lectives actuals, una àmplia majoria eren dones.

Segons estava previst, d’acord a l’experiència d’anteriors convocatòries, es treballava dins d’un espai-taller ample, il·luminat des de tots els costats, on es montaven  composicions que cadascú era lliure de pintar des del seu punt de vista, posteriorment comentat.

Aprofitant una climatología favorable, es van portar a terme sessions pictòriques del natural, al centre de la mateixa població de Priego, sempre interessant, on donades les dates d’inici de la Semana Santa, hi havia una gran animació de gent vinguda de tot arreu.












Em va semblar interessant preparar unes presentacions de Power Point amb  continguts senzills, de tipus teòric, unes reflexions prèvies a les sessions pictòriques. Separades en tres parts:  la primera era una reflexió sobre el pintor i el fet de pintar, mentre que en la segona ens endinsavem en el món de l’aquarel·la propiament dita, deixant per a la tercera algunes pistes sobre qué podem esperar de la nostra activitat en el futur.

La meva forma de pintar és tranquila, feta en la soletat de l’estudi -molt sovint una senzilla habitació del domicili, més rarament en un taller més ampli-, gairebé sempre acompanyat de la música, escollida en funció del tema pictòric de cada moment.

Feta sense pressa, amb les sessions que siguin necessàries, és una forma de treballar prou diferent de la que pots fer davant dels ulls oberts d’uns aquarel·listes sempre expectants, que volen  veure recursos tècnics, que no solen estar gaire presents en les meves obres, o miracles, que són encara més inaccesibles.

Vistes en el seu conjunt, cal dir que les obres que vaig pintar no estaven del tot acabades ni tampoc mostraven la decisió o gestualitat que es pot trobar en altres aquarel·les meves. Per això les considero d’un perfil baix, encara que puguin tenir algun interés. Em permeto la reproducció d’algunes.









Aquesta experiència  m’ha donat peu a pensar sobre la dinàmica d’aquestes activitats del món aquarel·lístic, que giren sovint a l’entorn de les anomenades "masterclass", paraula sempre rimbombant, i que si be es cert que són d’evident interés per promocionar la pròpia técnica, al mateix temps poden convertir-se facilment en un parany, especialment per qui les dirigeix.

D’això es parla a l’últim post de l’espai www.acuarelistas.org.


diumenge, 27 abril de 2014

Josep Tapirò al MNAC


El MNAC ha inaugurat una exposició ben poc habitual, un inestimable conjunt de vint i cinc aquarel·les del pintor Josep Tapirò (1836-1913), reconegut aquarel·lista del segle XIX, contemporani de Marià Fortuny i, com ell, també originiari de la ciutat de Reus.

La seva forma d’entendre l’aquarel·la era la pròpia del seu temps, amb un estil figuratiu, gairebé hiperrealista, d’un cromatisme viu i contingut al mateix temps, sempre armònic. Cada una de les seves obres constitueixen una exhibició de profesionalitat, de bon fer, amb un rigurós domini del dibuix i de la técnica, si bé és cert que el seu detallisme no li permet en cap moment posar-se en perills com els que suposen l’ús de pinzellades més amplies o aiguades més lliures.





Com es pot veure, la seva temàtica es fonamentalment la figura humana, la descripció dels tipus exòtics orientals d’aquells temps que, al contrari del que passa als nostres dies, calia anar a buscar-los lluny de la nostra geografía. Ell ho feia a Tànger, on encara hi ha un carrer que el recorda, l'anomenat Estudi Tapirò. En aquella ciutat passava llargues temporades, que aprofitaba per fer els seus bocets i acabar les obres que pocs mesos després vendria amb facilitat a diferents mercats europeus, principalment a Londres, on alguns coleccionistes esperaven les seves obres amb impaciència, segons llegeixo en les informacions que envolten aquesta exposició.

És d’agrair que l'Administració posi al nostre abast unes obres que dificilment tindriem ocasió de contemplar, donat que en la seva major part provenen de coleccions privades d’arreu del món, moltes d’elles d’alguns paisos àrabs.

Això ja és motiu suficient per considerar-la exposició d’obligada visita per tots els que ens considerem aquarel·listes, com ell també ho era, encara que practicava altres tècniques.

He de dir que a nivell personal, no he aconseguit treure massa utilitat  pictòrica pràctica d’aquest tipus d’obres, com no sigui la d’adonar-me que mai tindré la capacitat ni tampoc la paciència  per portar a terme obres d’aquestes característiques. No és la primera vegada que em passa.

Això no és el més greu. No he aprés a experimentar emoció davant d’aquestes aquarel·les, que mostren una descripció perfeccionista, també un gran sentit de l’atmòsfera en els seus contorns, així com una valuosa resolució dels teixits, de vegades de gran riquesa textural.

L’utilització d’alguns pigments opacs, l’absolut predomini dels pinzells petits fan impossible el risc, i d’altra banda, les obres no em transmeten la sensació de misteri com ho fan d’altres de llenguatge hiperrealista, com tampoc la frescor, la ingenuïtat, l’aparença de facilitat, simplicitat i llibertat que desprenen per exemple les aquarel·les de Turner o del propi Fortuny, que es mantenen vives, com si fossin acabades de pintar.


Per alguns dels arguments que he llegit es prou verosímil que l’exposició sigui part d’un ampli programa de recuperació i enaltiment de figures catalanes que s’ha considerat que no són encara prou conegudes, i que caldria potenciar per donar el màxim gruix possible al seu patrimoni cultural en uns moments molt singulars de la seva història.

Aquesta explicació pot ser totalment justificada i legítima, si no fos perquè simultàniament van en augment els problemes d’algunes de les nostres institucions emblemàtiques, com Cercles Artístics i, especialmente, la mateixa Agrupació dels Aquarel·listes de Catalunya, segona entitat més antiga de tota Europa en l’àmbit aquarel·lístic, que es trova en una situación de marasme i agonía, deixada de la mà per unes Administracions que semblen considerar-la amb ben poc interés, molt menys que altres projectes i estudis que només pels seus noms ja em provoquen sentiments desagradables o, com a mínim, una certa vergonya.

Desitjo que les roses i els llibres del recent dia de Sant Jordi, expressió d’amor i de cultura, així com l’ajut de la Verge de Montserrat, que avui celebra la seva festa, una altra moreneta com els rostres pintats per Tapirò, siguin fonts de seny i concòrdia, fars que il·luminin els camins, també els de l’Art.

***


Al sortir del MNAC es contempla aquest panorama d’una ciutat sempre oberta, Barcelona.