El sol de maig

Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.

Antonio Machado, mayo 1912

Qualsevol excusa és bona per recordar els versos dels grans poetes. Aquesta vegada utilitzo la immensa floració d’activitats artístiques que es fa present al mes de maig, quan és ja ben avançada la primavera. Sembla com si s’haguessin posat d’acord amb les trompetes dels amaryllis de la terrassa de casa, que només els falta sonoritat.

 

Tots hem assistit alguna vegada al miracle de veure sortir amb força fulles tendres després d’haver podat algunes branques o per l’obturació del fluxe natural de la sàvia a consequència del pas del temps.

Inclús en temps difícils com són els actuals, del vell om de l’Art, amb les pluges d’abril i el sol de maig han sortit de nou moltes fulles. És prou evident que el poeta no parlava només de les formes vegetals, i molt probablement estava fent referència a qualsevol misteri del seu propi cor, com gairebé sempre, però de moment ho deixarem de banda.

Ja que parlem de fulles i flors, en descrivim algunes:

En la seu de l’Agrupació ha tingut lloc una demostració pictórica a càrrec d’una jove artista rusa, d’origen siberià i que resideix a New York, Ekaterina Smirnova, que sovint  treballa formats grossos, que superen els dos metres, rarament  vists ni practicats pels aquarel·listes del nostre país.

 

 Això li atorga un interés especial, i es fa d’obligada visita la mostra que hi ha penjada a l’espai Villa del Arte Galleries, al carrer Tapineries, en la mateixa plaça de la Catedral.

Kataluniako Akuarelak és el títol de la mostra d’una important i nombrosa selecció dels aquarel·listes de Catalunya, així com dels de Girona i les seves comarques, oberta a les dependències culturals d’Ordizia, en el Pais Basc, gràcies al dinamisme del conegut artista Enrique Ochotorena, molt sensibilitzat per tot el que significa aquarel·lisme.

 

Dintre de dos setmanes  el mateix artista ha organitzat a Irún una col·lectiva de vuit pintors, alguns d'ells també de l’àmbit català, entre els que em compto, de la que ja parlarem en el seu moment.

És a punt de començar l’Exposició de Primavera a la Sala de l’Agrupació. Les Dones d’Aigua organitzen una nova exposició, que si no estic mal informat és aquesta vegada a Sabadell. D'altra banda, l’artista Teresa Jordà Vitó continúa engrescant-nos per aprendre a fer els nostres propis llibres d’artista, confeccionats i enquadernats manualment, així com a la realització d’un Llibre d’Or comú, obert a tots els socis, actuals o antics, en el que participarem de bon grat.

Un bon amic aquarel·lista i metge com jo, Joan Rodenas Cerdà  presenta un nou treball literari, Largo y amargo, una col·lecció de reflexions humanes pensades i escrites al voltant del café diari que pren a la taula del bar del seu barri.

 

La portada, que podeu veure, és una impressió –aquesta vegada amb monocroms- utilitzant com a tampó la consistència humida i humil d’una patata i com pigment aquarel·la, una forma de fer que ha treballat amb anterioritat amb resultats plàstics força interessants.

***

Una activitat que mereix tot l’interés dels aquarel·listes és la proximitat del "II Concurso Nacional de Acuarela Lucas Prado, Patios y Rincones de Córdoba", previst pels propers dies 1-2 de juny.

 

Aquesta iniciativa ha estat organitzada com un més dels preparatius previs al que serà el XXV aniversari de l’Agrupació Acuarelistas de Andalucía, entitat dotada d’un particular dinamisme, de la que caldrà estar sempre atents.  

Per recordar i recolzar la participació en aquest Concurs, he pintat un tema característic de la ciutat, que és reproduït a continuació: 

Quan torno a mirar el resultat final, penso amb el greu perill que suposen les repetides taques de vert i vermell que acostumen a omplir les parets lluminoses dels patis de Còrdova, que esdevenen un autèntic parany en el que és difícil no caure. En aquest cas, que confeso haver pintat amb no pocs dubtes, trobo a faltar més blanc, més llum.

***

Com a petit reconeixement a la seva capacitat pictórica, encara que les circunstàncies de la seva professió li fan difícil més dedicació, em complau posar dues obres d’en Gerard, un fill que ha estat alumne de l’Agrupació i que dins de pocs dies es casarà, el que suposa alguna dificultat afegida més per seguir pintant. Es tracta d'un bodegó típic dels que pintava amb l’assessorament del profesor Martín Antón i una altra composició feta a casa.

 

 

***

Una prova prou clara de que la vida segueix el seu camí, al ritme marcat per la nostra biologia i per la pròpia Naturalesa que, en per utilitzar les mateixes paraules del gran poeta,  sempre estarà oberta al miracle d’una floració inesperada…

 

L'últim somni

 

Recordo com es queixava de la informàtica per les dificultats d’obtenir un mínim control sobre les aplicacions utilitzades, uns obstacles que semblaven no acabar mai.  Sabia molt bé des del primer instant que no quedava més remei que familiaritzar-se amb les noves eines, que ara s'havien  tornat més silencioses, comparades amb el característic so de les tecles mecanogràfiques que fins aquell moment l’havia acompanyat durant tota la vida, molt especialment des que va decidir deixar l’activitat profesional de Dret per dedicar-se a la seva autèntica passió, escriure.

La velocitat de la seva digitació mecànica era prodigiosa i progressivament s’anava adaptant  al ritme de les paraules que li marcava el cervell. La fertilitat imaginativa, la seva agudesa mental posaven nous reptes als dits, que sempre eren a punt d’obeir al seu rector. Era una màquina, un tot terreny preparat per escriure sobre les matèries més variades, inclosa les de ficció, predicció i assesorament a través d’un consultori ben particular. Els relats d’aventures se li multiplicaven de forma inacabable, els contes imaginaris sortien com ocells del seu cap amb la fluïdesa pròpia dels privilegiats. Si s’ho proposava, podia escriure amb pocs dies un assaig popular divulgatiu sobre qualsevol tema, a partir d’uns quants materials previament llegits i digerits amb tota facilitat.

 

La seva vitalitat, tret fonamental del seu caràcter, una curiositat il·limitada que el portava a viatjar sempre que li era possible a qualsevol part del món, amb una atracció preferent pels pobles del continent asiàtic, així com una forta sensibilitat per tota forma d’expressió artística, el va anar apropant al que després hauria de ser la faceta més àmplia de la seva vida, escriure d’art i d’artistes, apart dels seus contes i els relats de viatges.

 

Amb el conegut crític Francesc Galí va posar en marxa una revista de gran tirada, Gal-Art, que ha estat referent obligat per la major part d’artistes del país, on es podien llegir comentaris de bona part de les exposicions que tenien lloc al llarg i ample del territori espanyol, que en les seves pàgines alternaven  amb articles divulgatoris sobre el món artístic, especialment el figuratiu, amb el que conectaven més. A partir d’aquesta revista van sortir posteriorment uns esplèndids diccionaris anuals, de gran format i d’excel·lent qualitat, així com una exhaustiva llista de llibres sobre els artistes del nostre país, que hauran quedat com una crònica de les arts plàstiques de les últimes décades. Encara avui es continua editant, amb un nou aspecte extern i noves idees, de la mà d'en Mario Nicolás, el seu fidel col·laborador fins fa poc temps.

Com alguns ja podeu endevinar, estic parlant de Joan Llop Sellarés, per molts l’amic Joan, que ha acompanyat d’a prop la trajectòria expositiva i vital de tants pintors, que indefectiblement quedavem atrapats per la seva personalitat, el seu vitalisme, la seva simpatia i cordialitat.

Els que hem tingut la sort de tractar-lo durant llarg temps, haurem tingut l’ocasió d’accedir a la seva profunditat i qualitat humana, que de vegades podien quedar mig amagades per un vel, algun posicionament aparentement superficial o frívol, de vegades provocador o amb un toc de passotisme com d’algú que ja ho sap tot de la vida. Penso que no era més que el conegut mecanisme defensiu de protegir els seus sentiments més íntims, l’univers personal i familiar.

***

Per la meva part, guardaré sempre en la memòria tantes paraules amables que em va dedicar en les presentacions amb ocasió de les inauguracions d’exposicions, com també les que em va dir amb emoció en el transcurs d’una festa sorpresa que m’havia preparat la familia i els amics el dia de la meva jubilació.

En aquesta ocasió em va recordar l’obligació de seguir pintant noves aquarel·les com les que ja havia glossat tantes vegades, i em va obsequiar amb un llibre buit on guardar els meus somnis fins fer-los realitat, moment en el que calia escriure’n de nous, fins arribar a l’últim, que dit en les seves pròpies paraules, és llei de vida.

Ha passat poc més d'un any i mig. Avui, quan m’he assabentat de la seva definitiva marxa, he agafat entre les mans el seu llibre, he obert la tapa i he trobat a l’interior la carta amb la seva felicitació, escrita aquesta vegada amb ploma, però no he trobat cap dels meus somnis escrits per les meves mans.

És un deure pendent, amic Joan, que tractaré de corregir en el futur. De moment penjo unes aquarel·les que estic segur t'haguessin agradat:

 

La llum de la meva terra, d'on han sortit els blancs que tantes vegades vas comentar...

 

 

un racó de casa on poder parlar amb tranquilitat, un aeroport obert a nous viatges...

 

 

una cantonada modernista de Sitges, per tú tant familiar...

***

PS:

Espero que el seu més llarg viatge hagi traspassat la frontera més alta i blanca, i que si al llarg del trajecte troba algun guardià, parli com un bon advocat i li recomani fer com ell feia, fixar-se millor en les parts lluminoses del quadre que en els petits defectes de qualsevol obra humana, que potser  no ha tingut prou temps d'acabar-se o, senzillament, no ha estat mirada de forma prou benevolent i amorosa, com només ell savia fer.

De Sant Jordi a Montserrat

  

Em complau començar el post amb la imatge d’unes roses vermelles, donat que avui es celebra el dia de Sant Jordi, ben especialment aquí  a Catalunya, on és un dels dies més atractius de l’any per passejar qualsevol endret de la ciutat, on es pot veure el moviment continu de tanta gent pels seus carrers, on trobes milers de llocs de venda de roses que, com aquestes, son avui típicament de color vermell.  

Un color que s’entén representa l’amor, motiu pel que la tradició estableix la clàssica permuta entre els enamorats, la rosa i el llibre, encara que el costum ha sobrepassat l’àmbit amorós i sovint s’estén  a les mares i a les filles, expressant altres tipus de sentiments. Com que un llibre mai fa mal, és un pretexte comercial que per una vegada podem fins i tot aplaudir. Ja veurem quina sort tindrem aquest any.

En realitat, la idea d’aquesta aquarel·la estava pensada com la part central d’un triptic, flanquejada per dos poms més, un de capolls a punt d’obrir-se i l’altre de roses marcides, una senzilla manera de fer plàsticament evident la fugacitat del temps. Una cosa així:

 

El temps, que passa i s’escapa entre els nostres dits i a la vegada ens marca, motiu pel que es fa més necessari no perdre’l amb massa facilitat.
 

***

En aquests dies passats he acabat de preparar unes aquarel·les per una exposició col·lectiva que tindrà lloc al Pais Basc, concretament a Irún, organitzada per l’àrea de Cultura  d’aquest municipi, en la que m’ha convidat l’amic Enrique Ochotorena, un excel·lent aquarel·lista per tots conegut. Una d’aquestes aquarel·les és la que te com a motiu un tema ferroviari de la pròpia ciutat, gairebé a la mateixa frontera amb França.

 

***

Per acabar, com que el vint i set d’abril és el dia de la Verge de Montserrat, penjo també unes aquarel·les d’aquestes muntanyes, que he pintat recentment amb ocasió del proper casament d’en Gerard, molt prop d’aquestes roques tan singulars, que sempre han estat una font d'atracció per tantes persones que hi pujen una i altra vegada. Les acompanyo amb un petit texte escrit pel mateix motiu.

 

 

 
 

“Aquell dia la pujada a Montserrat ens havia resultat més difícil que en altres ocasions.

Quan per fi vam arribar al cim, em trobava tan cansat que després d’inspirar profund per omplir d’aire pur els pulmons i fer l’acostumat travelling de la majestuosa panoràmica que es podia contemplar per tots els costats, em vaig tombar amb els braços estesos, mirant el blau del cel i el moviment dels núvols.

 

Notava com la respiració s'anava fent cada vegada més lenta, fins que pocs minuts després em devia quedar profundament dormit.

 

En el somni es percebia un gran silenci, un silenci còsmic i profund, que penetrava el passat fins uns límits com mai hauria imaginat... Una mica després el silenci va donar pas al so, al ressò, a la paraula i al vers, uns versos senzills mig encriptats, on s'intuia una raò inicial, una amagada Saviesa...

El que em va sorprendre més va ser comprovar com des del principi ja hi havien milions de motius, infinites raons, tantes com espurnes de llibertat. Totes estaven ja esculpides amb lletres d’or, un or ingràvid i lluminós, sobre la foscor del buit, on es podien llegir amb tota facilitat.

L’impacte de les imatges del somni em va despertar. No vaig dir res als companys, però des del mateix instant, durant tot el trajecte de baixada, no em podia treure del cap la pregunta... 

I si fos cert?”     

(“Memòries d’un excursionista imaginari”)

Memòria de l'oblit

 

 

Amb ocasió d’una curta estada a la meva terra, he tingut l’oportunitat de veure a la Sala de Cultura de l'Ajuntament de Llucena del Cid una exposició conjunta de fotografía i pintura amb un fil conductor molt concret: l’impacte de l’emigració massiva dels anys 60 cap a les ciutats per part dels que habitaven terra endins, en masos aïllats on la vida era tan natural com difícil, donat el carácter sec de totes aquestes zones.

 

  

Un titol ben suggerent, Memòria de l’oblit, amb el que els dos artistes, Daniel Gozalbo (amb un conjunt d’acrílics ben estructurats, descrits de forma directa amb una patent preocupació per la forma de tractar les textures de les parets i les pedres, juntament a l’obligat homenatge a l’aigua -element sempre escás-) i Ernest Nabàs (amb una colecció de fotografíes que ha volgut mostrar amb tota nuesa, sense aprofitar els avantatges de l’edició digital actual, totes elles expressives i ben composades), han volgut posar davant dels nostres ulls una dolorida realitat.

 

 

   

Ells mateixos han escrit, “Des d’un sentiment de nostàlgia per un passat –possiblement idealitzat-… i com fruit d’eixa enyorança, es fa un intent de mirada retrospectiva, per a entendre una certa necessitat de tornar a les nostres arrels, on habita la memòria…” I ho fan “com un tribut d’admiració per una cultura, per una forma de vida i per uns avantpassats forts i nobles, però també com una mirada profunda sobre el llegat del passat davant l’amenaça de la seua desaparició, o com una forma de resistència cultural enfront de l’aparell ideològic de la globalització que esborra qualsevol senya d’identitat col·lectiva.”

Il·lustren el catàleg alguns escrits en sintonia plena amb l’objecte de l’exposició, centrada a les terres d’interior.

"Encara avui a alguns masovers i masoveres els costa tornar al mas i haver de veure uns camps erms i uns masos deserts, buits de la vida que hi va haver, de les festes, dels personatges, dels cants de treball, del tacte de la terra, de la collita, d’aquella sensació tan peculiar del temps, de les notícies que arribaven, de les olors de la fruita, de l’herba i del gra, de l’aire a la cara mentre batien a l’era, de les suors, de les rises i dels plors… de totes aquelles emocions que ara resten interiorment en un racó ben especial del seu cor." (Artur Aparici)

"Ells conservaven els camps, les cases, els camins i els assagadors, netejaven les sèquies i prevenien el foc. També guardaven les paraules velles de la nostra vella i maltractada llengua i els noms dels tossals i les llomes, de les fonts i les coves, dels masos i dels camins. Ara, sense ells, s'han perdut els noms i els camins, se’ns cauen les cases i s’esborren els camins. El bosc recupera, amb els seus animals, l'espai perdut i no se senten veus de xiquetes per enlloc... (Joaquim Escrig)

 

“Ara un espai així pot quedar fins i tot bucòlic i lúdic, apte per a turisme fins i tot, pero caldrà recordar que aquest paisatge s’ha construit sobre la base de molt de sofriment.

De partides, plors i abandons. De cartes d’amor deixades en un calaix, que les rates han acabat malmetent, de pitxers trencats a vora foc, matalassos desventrats… tota la vida íntima destruïda i posada en joc per la nefasta paraula de l’emigració. Deixant aquest buit del què, malgrat tot, hi ha gent que és capaç d’arrancar-ne la bellesa”. (Tomás Escuder)

 

 

 

***

Fotografies, pintures i paraules que arriben al cor i que mostren la sintonia que pot donar-se entre tantes persones diferents, cadascuna amb els seus records i la seva història.

Sempre hi haurà una intrínseca bellesa subjetiva, intransferible, en els propis records d’infància i de joventut, que convé guardar-los discretament en el refugi sagrat de la nostra consciència, per dosificar-los si cal amb les persones que estimem oportú.

Entre les imatges i les línies d’uns textes plens de lirisme de totes aquestes persones sensibles, es detecta una sensació negativa, l’ombra d’una pèrdua, com quan es parla d’identitat, d’arrels que cal recuperar… que no soc capaç d’entendre del tot, perque en cert sentit equivaldria a dir que les noves realitats no sabrien donar prou satisfacció i felicitat a les persones, que mirariem enrrere amb enyorança.

La dualitat identitat-globalització es podrà superar amb una dosi afegida d’intel·ligència, imaginació i creativitat, a fi de conèixer l’autèntic nucli del nostre jo col·lectiu. Això supposa aprendre del passat per construir, des del coneixement asenyat, un futur millor.

Agraeixo als dos artistes, Daniel Gozalbo i Ernest Nabàs, que ens hagin donat l’oportunitat de reflexionar i recordar amorosament realitats de les que molts de nosaltres hem estat a la vegada espectadors i actors, perque els fenòmens d’emigració són freqüents en totes les àrees geogràfiques on es donen condicions difícils.

Estic molt d’acord amb les paraules de Rafael Culla Bayarri en la presentació de l’exposició, quan diu: “Un buen amigo me enseñó que lo mejor de una obra de arte es la persona (artista) que hay detrás. Detrás de estas visiones hay unas personas que aman profundamente las tierras del interior de Castellón. Estas imágenes quieren ser un homenaje a toda esta gente y su forma de entender el tiempo.”

***

Per donar-li espai a l'aquarel·la, el post es tanca amb dues aquarel·les d’un artista extraordinari, Jesús Lozano Saorin, que resideix a Elx, que amb un llenguatge sovint hiperrealista ha dedicat moltes hores als temes d’interiors abandonats, on es respiren sensacions prou similars a les que s’han comentat. Podeu clickar aquí per veure'ls.

 

"La alacena de la abuela", aquarel·la de Jesús Lozano Saorín

"Escalera hacia la luz", aquarel·la de Jesús Lozano Saorín

***

La Bassa roja

Encara que sigui un tema sense relació amb la pintura, m’agradaria fer uns comentaris com a continuació de l’anterior post. M’he assabentat que durant les últimes setmanes es detecta a Costur, el poble on vaig néixer, una inquietud creixent provocada per una noticia que pot comprometre la tradicional bona salut ambiental de la que havia gaudit fins ara, especialment en comparació amb altres poblacions de la comarca, com Alcora, que com a consequència d’una proliferació excesiva de fàbriques de cerámica, seguint només les lleis del mercat, estaven condemnades irremisiblement a patir una forta contaminació, solament reduïda per la inactivitat deguda a la greu crisi que afecta aquest sector.

Precisament ha estat en aquesta població citada, l’Alcora, on ja s’havia generat des de fa més d’un any una intensa sensibilització social per la instal·lació recent d’una planta d’incineració de productes químics, amplament contestada pels riscs ambientals afegits en un área ja prou contaminada per la industria.

Només faltava la constatació per part dels veins de que és a punt de posar-se en marxa un projecte d‘explotació d’una mina càlcica a cel obert, amb una previsió d’extracció molt prolongada en el temps –trenta anys- i molt cuantiosa en quan als àrids de mineral càlcic, per immediatament desencadenar-se la protesta popular. El repertori d’inconvenients que comporta una activitat tan complexa, com ho són les inevitables i contínues explosions, el soroll, un fort augment del tràfic de camions de gros tonatge, la contaminació de l’aire per les partícules minerals, així com la més que previsible destrucció del paisatge natural, amb compromís dels aqüífers del subsòl, era massa evident per esperar una contemplació passiva per part de la gent. 

L’àrea compromesa és localment coneguda com la Bassa roja, un lloc d’antiga tradició popular per ser destí de les senzilles excursions familiars que els nostres avantpassats acostumaven a fer alguns dies significatius a l’envoltant de pàsqua o de nadal.
 

Sense cap dubte, un dels factors amplificadors dels sentiments crítics per part de la gent ha estat el carácter gairebé secret en que s’han portat tots els tràmits administratius, que s’han fet manifestament d’esquena al poble, sense transparència de cap tipus, una forma de fer que donada la insistència amb que s’utilitza, semblaria la praxis habitual dels nostres representants polítics: la utilització del mètode dels fets consumats com a sistema. Aquesta estratègia fa molt difícil la defensa dels legítims interesos, ja que els processos són molt més difícils de revertir un cop s’han signat documents i compromisos. L’atenta observació permet confirmar que no tan sols afecta als assumptes d’àmbit local, també a molts altres de política general, on tenen encara més repercusió social.

 

Els que coneixeu aquest blog ja sabeu que no és un espai mogut per preocupacions polítiques. Tampoc hi ha cap afany de mobilitzar el malhumor que tots tenim el dret de sentir davant de determinades situacions.

Només pretén mostrar una petita dosi de sensibilitat social, que ha estat norma habitual dins del món artístic, en especial quan es contemplen questions que generen preocupació i alarma social.

Amb aquesta intenció, he volgut aprofitar els motius que he explicat, que afecten a gent que conec i estimo, per pintar dues aquarel·les que es posaràn a disposició de la plataforma corresponent, a fi de que puguin servir en la seva difusió o ajudar en la pacífica defensa.

Vol ser la petita contribució d’un aquarel·lista enamorat de l’aigua i la seva  transparència, una qualitat aquesta última que caldria recolzar com a model de comportament per a les activitats diaries de les persones democràtiment elegides per administrar el bé comú.

***

Com jo, potser molts ens conformariem amb una transparència imperfecta, limitada, com la que s’intueix en les enterbolides aigues d'aquesta aquarel·la que tanca el post, de la pròpia Bassa roja, que ha revifat sensiblement després de les frequents pluges d’aquestes darreres setmanes...

 

 

Pensaments

 

És prou habitual l’existència d’altibaixos dintre de les pròpies activitats personals, perque és comprensible que després de períodes de treball intens i continuat, tractant d’aconseguir les fites previstes, segueixin d’altres amb més tranquilitat, que serveix per recuperar de nou les energies. Aquestes variacions han estat sempre principis habituals en el ritmes naturals de treballs com l’activitat agrícola, que porta una harmonia singular, derivada dels propis cicles estacionals, amb les propies condicions meteorològiques, que es repeteixen cada any. No són vàlides només respecte a l’activitat física, on resulten necessàries, també són convenients per als treballs  intelectuals, fins i tot als de tipus artístic, una activitat manual però que té un fort component racional.

Tot aquest preàmbul ve a compte de que durant les últimes setmanes em trobo una mica més lent en els assumptes quotidians, molt especialment els que tenen a veure amb el mon artístic. Si bé en els primers moments  ho havia interpretat com el període de recuperació i descans posterior a tots els preparatius per l’exposició actual, a mida que van passant els dies  em dóna  la impressió de que hi han altres factors, com sol passar en la major part de les realitats que ens envolten, generalment  multifacètiques.

Un d’aquests factors que es deixen entreveure, d’un llarg recorregut, és una pèrdua d’interés derivada d’una situació social i económica profundament  deteriorada, que ens afecta a tots i de moltes maneres, en qualsevol aspecte dels nostres quefers diaris.

Els comentaris que sentim, majoritàriament negatius, així com la propia visió negativa de la realitat, que parla per sí mateixa, s’estenen  pels llocs de treball i d’esbarjo, fent com un ressó inacabable d’altres missatges repetits des dels mitjans de comunicació de tot l’espectre ideològic. La constatació sociològica d’un canvi en les preocupacions percebudes pels propis ciutadans, ha accentuat la sensació de cansanci amb les formes d’entendre i de fer política, fins arribar al límit del que és soportable. Observar l’aplicació de dures mides econòmiques, -augment  dels impostos, limitacions salarials, retalls de prestacions-  mentre diariament es coneixen tota una varietat d’assumptes irregulars que tenen el comú denominador  de la corrupció, sobrepassant  tota mida i color polític, provoca un malestar i una indignació cada vegada més difícil d’amagar i de contenir.  

En aquestes condicions, és llògic que els problemes referits a les nostres activitats artístiques perdin importància, són secundaris, al tractarse de productes fàcilment prescindibles. Fins i tot pots entendre que insistir massa en aquests temes resulta contradictori, ja que pot donar la impressió d’insensibilitat amb els realment  autèntics problemes -atur, desallotjaments, un augment progresiu dels que es troben en els llindars de pobresa-.

Quan t’adones que les irregularitats semblen afectar àmbits tan variats com els  financers, els politics i els empresarials, altres que semblaven intocables, com el món de la justícia… Quan veus que l’espectacle no es deté als entorns de les que considerem màximes institucions de l’estat, o les que pertanyen al món espiritual, com es pot intuir als recents aconteixements a Roma, no es pot evitar certa sensació d’impotència, una confusió desmoralitzadora.

Si es vol reflexionar sobre tot aquest desgavell en clau constructiva, no convé perdre de vista fins quin punt no hi participem personalment en alguns dels defectes que són a les arrels de les causes que ens han portat a situacions com la present. Potser en graus molt més petits, la nostra facilitat per deixar-nos embolicar per tantes coses externes, materials, productes no sempre necessaris, o la pròpia  actitud d’un ego enlluernat pels reconeixements,  ens posa en risc d’hipotecar, encara que parcialment, alguns del nostres principis… Penso que és la millor forma d’arribar a treure alguna conclusió lliberadora, que permeti obrir els ulls i contemplar un altre paisatje.

Perque vull creure que un altre paisatje és possible, plagiant el lema d’un moviment que s’ha posat en marxa al meu poble, Costur,  a causa de l’explotació d’una mina oberta, amb risc de contaminació ambiental.

No he pogut evitar aquestes reflexions, perque tota persona sempre és més que la professió que té o el hobby al que dedica el temps i la creativitat, encara que sigui l’aquarel·la…

   

Barcelona-Màlaga, mil kilòmetres

 

Amb la intenció d’aprofitar el conjunt de marcs dels que ja disposava, amb l’estalvi que això suposa, tant en quant a despeses com en l’espai guanyat al taller, aquesta vegada vaig decidir transportar personalment les obres per l’exposició de Màlaga, superant l’inicial l’obstacle que sempre constitueixen  mil kilòmetres de distància.

Era la segona vegada que optava per aquesta fòrmula. En aquests casos el que fem és partir el  trajecte, fent nit al poble, Costur, que és a un terç del camí des de Barcelona. Si t’ho plantejes sense pressa, pots gaudir dels paisatjes de les diferents comunitats, tots ells diferents, i l’experiència resulta més lleugera del que havia pensat.

D’aquesta forma t’adones millor dels canvis que tenen lloc progresivament, des de les siluetes sense fí de les montanyes, cada vegada més alterades per estilitzats nous molins de vent, que porten un disseny a mig camí entre Apple i Calatrava, fins les noves formes de cultiu que s’observen en les amples explanades resseques, algunes d’elles cubertes d’incontables plaques lluentes, perfectament ensamblades, plantades per aprofitar la poderosa llum del sol. Davant d’aquestes visions em puc imaginar la perplexitat que sentirien els agricultors de fa menys d’un segle, o les noves aventures que donarien peu si tornés a viure el nostre Quixot.

Sempre em resulten agresives les siluetes dels skylines alacantins, especialment els de Villajoiosa i Benidorm, que imagino són a primers de febrer gairebé buits i fantasmals, com tants altres blocs que omplen qualsevol racò de montanya, sovint amb les seves grúes en posició de braços en alt, en actitud de rendició, perque d’això es tracta, d’un nou model d’atracament... Altres paratges em fan sentir tristesa i vergonya, com les de l’anomenada ciutat de vacances, a Oropesa, inacabada com una simfonia schubertiana.

***

Sensibilitzat per les recents imatges de les palmeres malaltes del costat de casa de Costur i també la de Barcelona, al llarg de tot el trajecte els ulls es fixaven inevitablement en les nombroses palmeres afectades pel dimoni del picut roig, que ens van semblar molt més frequents a nivell de les comunitats de València i Murcia que en Almeria i en Màlaga, ignoro els motius. 

 

Per sort, hi han encara moltes palmeres en peu i els afamats palmerals d’Elx i Alacant segueixen vius.

He de dir que sempre em sorpren el vert creixent d’Andalucia, així com el miracle de les suaus explanades de la costa d’Almeria, on creixen, amagats a la vista dels que passen, tantes varietats agrícoles com hivernaders de plàstic hi veus. Si be és cert que són la causa de que algunes panoràmiques no resultin massa estètiques a la nostra vista, ells donen aliment i vida a moltes persones. En alguns moments del trajecte, les imatges de noves autovies sense acabar pels problemes econòmics, em fan pensar en la frontera italiana, on també hi han molts hivernaders, en aquest cas més dedicats al cultiu de flors...

I per acabar, amb un click podeu veure una amplia col·lecció de les aquarel·les exposades:

 Exposició a la Galeria Benedito de Màlaga

 

Desitjo us agradin.